En ocasió de la mostra que vas presentar a l’Espai Volart l’any 2011, escrigueres que en la infància es troba l’arrel de la memòria, un lloc on sempre tornem perquè és allà on es troben totes aquelles caixes sense obrir que, de manera latent, habiten en el teu subconscient. Aquestes caixes, els calaixos als quals al·ludia Bergson, se’t presenten com a espais d’intimitat que et permeten recompondre mons perduts i que per una conjunció de fets concrets, en aparença inconnexos, emergeixen a la superfície tímidament. Aquest moment se’t revela com quelcom màgic i et fa prendre consciència que tot està íntimament relacionat. Des d’aquell dibuix d’escola que encara conserves on un pollet groc, el qual havies de resseguir amb llapis de colors sense sortir de la línia però que tu vas transgredir, cercant —ja a aleshores— una concepció de l’espai a les actuals construccions de pedra seca, on t’afrontes, també, a una concepció del cosmos. Quin ha estat el camí recorregut?

El camí recorregut sempre ha estat —i de fet m’agrada així—, com un camí a les palpentes; m’agrada molt la imatge del bastó del cec, que no para mai de tantejar els límits de l’aire, de l’atmosfera.
Quan residia a París, vaig escriure en paral•lel a pintar i, curiosament, això em va servir molt per a dibuixar l’itinerari visual que he desenvolupat en els darrers 25 anys. És d’aquella època el text Batôn d’aveugle (Bastó de cec) i també vaig formalitzar en aquell moment dues exposicions contínues “Une chambre pour un seul aveugle I, II” (“Una habitació per a un sol cec I, II”), que marcaven la inflexió del meu treball per sempre més i on es plantejava, tímidament, l’inici d’alguna cosa. La imatge que ho concretava tot en aquelles exposicions era la fotografia que vaig fer d’una caseta aïllada de tres plantes completament tapiada al centre de París (carrer de Fourcy), que em tenia fascinat i que anava a veure tot sovint. M’agradava la idea d’aquell contenidor tancat i l’imaginava com l’habitacle fosc del cec que busca les imatges pures i reals dins seu. Uns anys després d’aquell projecte i d’aquella fotografia, l’edifici va ser enderrocat i, mantenint el mateix jardí, es va construir en el mateix punt i amb les mateixes dimensions, un edifici sense finestres —de nou, un contenidor— que és, des d’aleshores, la Maison Européenne de la Photographie. Curiosos atzars, poètiques de la construcció de pensaments…; sempre he cregut que la realitat no existeix, que és visible només en els moments en què es produeixen interferències. Allà, al carrer de Fourcy, un edifici perpètuament tancat, un espai sense llum, l’habitació del cec…, m’obria els ulls a la recerca de la impossibilitat de veure mai la realitat, de palpar-la, de creure-la. Vaig entendre que només podríem caminar a les palpentes, com el cec, com la pintura, que mai no arriba ni tan sols a acaronar l’objectiu.

Mai no he gosat entrar a la Maison Européenne de la Photographie; allà dins no trobaré la realitat.
Jo, les caixetes del nostre interior, les dividiria entre les que contenen tot allò que ens configura en la infància (l’arrel), i les que contenen de forma autònoma totes les mirades, interferències i paraules que s’han esdevingut durant el nostre trajecte i que queden pendents d’administrar.

Els processos d’introspecció són, en aquest sentit, una eina de coneixement que ens permeten afrontar el desassossec de la existència. El cos com a contenidor de partícules de memòria disperses en el nostre interior; la cabana com a cambra receptora del pòsit del temps.
L’exposició “Llindars en el punt immòbil del món que gira” parteix d’una tipologia concreta de construccions que, més enllà del seu propòsit funcional —d’emmagatzematge i aixopluc— esdevenen elements catalitzadors d’espai i de temps. Aquestes arquitectures enteses com a hàbitats d’intimitat permeten establir una transposició a allò humà; en paraules de Gaston Bachelard a la Poètica de l’espai, els murs entre els quals ens refugiem formen un espai per a l’ànima humana. Més enllà de la racionalitat constructiva, l’habitatge és l’escenari que propicia els nostres estats de somni on projectem un espai de refugi, d’aïllament, de reflexió… En anteriors treballs teus la idea d’intimitat s’expressa en una completa simbiosi entre el món tangible i el món immaterial, el qual abraces intentant, potser, entendre quin és el nostre lloc al món.

Sí, per mi aquesta mena de quatre parets, de construcció, de contenidor, és vital; ho entenc com allò més aproximat al que seria la nostra pell.

No crec que el nostre cos tingui la frontera a la nostra pròpia pell; l’atmosfera que ens envolta està carregada de tot allò que desprenem, i de tot allò que ens configura. És necessària, al meu entendre, la construcció d’aquesta cabana personal, no per a protegir-nos sinó, més aviat, per a acotar un espai de reflexió, perquè és impossible de comprendre l’univers des de l’exterior…; som massa poca cosa. D’artistes n’hi ha de diferents característiques, jo sóc dels de l’interior del taller; des d’allà puc percebre millor el moviment de les idees. Ja saps que en tinc tres, de tallers, a diferents llocs i per a diferents moments i propòsits. No es tracta tant d’una certa presumptuositat sinó, més aviat, d’una obsessió perpètua de construcció de l’espai ideal, sempre em trobo imaginant la construcció de l’espai definitiu.

Repassant la teva trajectòria, descobreixo que a la dècada dels 90 elabores una sèrie entorn de les cabanes i que fent una picada d’ullet a l’artista nord-americà Jackson Pollock, titules “La cabana de Jackson”. Probablement, aquest treball l’hauríem de connectar, també, a aquell encàrrec que reps quan encara ets un estudiant i que et porta a rastrejar el territori català per a determinar els noms populars dels elements del paisatge i totes aquelles construccions rurals, sovint abandonades, que emanen de la terra i que semblen formar part del territori.

Sí, aquell treball aliè a la meva praxi artística em va permetre passejar un temps per un entorn que m’era desconegut, amb la necessitat d’escodrinyar amb exactitud tot el paisatge d’uns llocs concrets, i de tot això, òbviament, en van quedar mirades, imatges i pensaments. Més endavant, començo a unir mentalment les construccions que em plantejaven misteri i que havia vist escampades arreu del territori amb els refugis on els artistes, despleguen tot el seu soliloqui. Per això, la referència a Jackson Pollock i la seva cabana de fusta apartada de la casa, on es tancava per a pintar, allunyat del món i d’ell mateix. Però tot aquest treball que vaig estar fent durant la primera meitat dels 90 es va aturar. Precisament, en aquesta època s’esdevé el canvi més important en el meu treball, passant de la materialitat de la pintura a l’absència de traç, una mena de temps sostingut d’aparença gairebé anònima.

Ha estat anys després, quan decideixo afrontar com a objectiu aquesta relació entre pensament i espai, entre paisatge i pintura en aquesta metàfora del llindar. M’agrada aquest punt en què no queda clar si la pintura és el paisatge o el paisatge és la pintura. I aquest fer la pintura com si de construir la cabana es tractés m’aporta un coneixement extraordinari, una comprensió.

Temps en suspensió. Requeriment necessari del teu treball que és, alhora, constituent del procés de construcció de l’arquitectura rural i l’elaboració de la pintura. La contemplació, d’altra banda, també exigeix una predisposició a perdre’s en l’instant de la mateixa manera que la cabana, entesa com a refugi de l’ànima, convida l’individu a prendre consciència del pas del temps. Formes d’evasió? Quan sembla que el nostre temps ens aboca a una irremissible aniquilació, quan sembla que la noció d’experiència temporal entra en disputa amb el culte a la immediatesa, la teva obra es rebel·la i suggereix una nova relació amb les coordenades espai-temps.

No tinc res en contra de la immediatesa, forma part de l’experiència temporal. Segurament avui, la immediatesa ens permet comprendre millor el temps sostingut del qual parlo. Personalment, crec que la immediatesa (veritable objectiu de la societat occidental desenvolupada) forma part ineludible del nostre tarannà, ho volem tenir i saber tot, i ja! La frustració d’aquesta impossibilitat ens dóna un marge residual per a observar, aquesta és la gran font d’inspiració. Tot allò que trobem en els marges d’aquesta línia tan prima per la qual anem passejant.

Els dibuixos i les pintures de gran format que contemplen la present exposició han estat tenyits d’una misteriosa pàtina que ens situa a mig camí entre la pintura i la fotografia. És una constant del teu treball establir aquest joc de mirades que creen una tensió de contraris: natura-artifici, absència-presència, real-imaginari…

El que m’interessa d’una imatge és tot allò que no hi és present, la contradicció del que veiem amb el que, de fet, hi ha. M’interessen els conflictes de la percepció. Ja et deia que el recorregut és a les palpentes i el tempteig provoca unes tensions que són, en definitiva, el motor del meu treball. M’és indiferent si les imatges pertanyen a un món relacionat amb la realitat o a un món més proper a l’abstracció. Prefereixo mantenir-me més a prop d’un cert salt al buit, percebent el que s’articula a partir de l’experimentació amb coses que, senzillament, estan passant davant del nas.

Et situes en el llindar privilegiat que et permet albirar tot allò que, sovint, s’escapa del nostre camp de visió, impossibilitats com estem per la ceguesa de la mirada. Des d’aquesta talaia, el pintor, com escriu Lyotard, ens fa veure que hi ha quelcom que no es pot veure. Vols que prenguem consciència de l’absència?

Tal com formules la pregunta, em veig obligat a començar per dir que ara no crec que el pintor o artista disposi de la capacitat d’interferir en la consciència de l’espectador ni crec que hagi de ser així, crec que l’experiència de la pintura és una qüestió personal i íntima, de situació com bé dius, en una mena de llindar on albirar les coses des de la necessitat de comprendre. Senzillament vaig fent des de la necessitat personal. Sempre havia pensat que l’art era una mena de sistema de comunicació però ja m’he adonat que això no és així. El pòsit que deixen els artistes, penso, segurament serveix millor, quan l’acció ha succeït, en el futur… És clar que dic això en el supòsit que n’hagi quedat (de pòsit) i/o que n’hi hagi hagut en algun moment.

Tornant, però, a la pregunta, jo intento, per mi mateix, prendre consciència d’un cert estat d’absència, de buit, de no-lloc. Potser això explicaria la fascinació per aquesta mena de construccions que imagino com a refugi de l’anacoreta.

En el llarg i curós procés de gestació d’aquestes obres —que inicies dos anys abans amb infinites escapades al camp de la mà de la teva companya, la Jo—, documentes a través d’anotacions, dibuixos i fotografies, la singularitat d’aquestes cases. M’expliques, també, com totes i cada una d’aquestes construccions mantenen una mateixa metodologia constructiva que s’estén al llarg de diferents països de la Mediterrània durant segles i que a tu et serveixen per a sotmetre’t, de nou, a un despullament que et permet copsar l’essència primigènia i que enllaça amb tota la teva anterior producció.

Observant i anotant tot allò que veiem, que pot ben bé sorgir de l’atzar o d’alguna cosa que mai no ens havíem aturat prou a veure, d’alguna manera un acaba despullant-se per la necessitat de fer-ne una interpretació.

En cert moment del treball d’un, hom s’adona dels fils trenats i dels que no ho són en tot allò que ha anat succeint durant el procés d’anys. Des d’un temps ençà, em veig en aquesta circumstància. T’haig de dir que es tracta d’un moment molt intens perquè recuperant tots aquests fils, tinc la sensació de poder caminar de forma més conscient.

Concebuda com una mostra itinerant que es desplegarà per diferents centres d’arreu del territori i entesa com a work in progress —on a mesura que avances se t’obren noves vies de coneixement amb la incorporació d’altres veus—, el recorregut expositiu plantejat al Tinglado 2 del Port de Tarragona evidencia una evolució formal vers l’abstracció que et permet situar-te en el llindar del punt immòbil del món que gira.

És un procés, el d’aquests darrers anys, que s’inicia d’una manera força simple i descriptiva. Creia que alguna cosa voltava a l’entorn d’aquestes imatges mentals que conservava i em veia obligat a resoldre la incògnita… Com que, més que mai, no tenia gens clar cap a on podia portar això, vaig decidir, senzillament, passejar, veure i fotografiar les cabanes i, de nou a l’estudi, amb fredor quirúrgica, dibuixar-les a manera de pura documentació. A mi, aquests processos lents, d’anar fent, assegut en una cadira durant setmanes i elaborant dibuixos metòdics marcant el pas del temps, em serveixen per a entrar en una certa sensació de buit interior on, d’una manera molt física, m’apareixen les qüestions paral·leles i tot allò que configura la realitat que no veiem.

De fet, per mi tot això és una excusa per deixar caure la mirada en algun lloc i començar a generar expectatives noves en el meu camí.

Per això t’he comentat, de vegades, que aquest projecte, lluny d’aclarir-se i finalitzar abans de la primera exposició, s’ha mantingut en un estat de permanent incertesa que, d’entrada, era més aviat un problema però que, a la llarga, ha esdevingut la seva raó de ser.

El fet de la no-concreció em permet, a mig termini, caminar per la frontera, per una mena de terra de ningú entre els objectius de la pintura i m’excita en aquest cas anar veient com s’articulen les interferències dels espectadors en el propi procés del desplegament d’unes imatges que corresponen només a una experiència personal.