Si hi ha un paisatge a Europa occidental capaç de fer front al pas del temps, és justament el de l’alta muntanya. En aquests paratges, les petjades de la contemporaneïtat, com poden ser estacions d’esquí, infraestructures de centrals hidroelèctriques o de mineria, entre d’altres, no han aconseguit esborrar les petjades del passat.

Un símbol inequívoc d’aquesta resistència són les construccions de pedra seca. La majoria són estructures senzilles, pedres i res més que pedres amuntegades en soledat i amb rapidesa per pastors atrafegats i amb l’atenció clavada al bestiar. Però la seva simplicitat traspua una habilitat atàvica, ja que s’han trobat estructures de l’edat de bronze de característiques molt semblant a altres fetes per pastors del segle XVI o inclús més endavant.

Aixopluc, estable, abeurador… La construcció de pedra seca es caracteritza per adaptar-se perfectament al terreny i a les necessitats de cada moment, aprofitant sàviament les oportunitats que brinda la naturalesa. En alguns casos, gràcies a les seves cobertes de terra amb herba,

han assolit una mimesis perfecte amb el terreny que les envolta,

com si volguessin amagar-se per no ser vistes ni trobades, com si volguessin escapar al pas del temps.

Trobar-ne una pot ser l’inici d’una descoberta major, perquè sovint s’observen en un mateix espai estructures d’èpoques diferents, formant una cronologia vivent de les estratègies de pastura.